MANIFEST - MARXA DE TORXES PER LA INDEPENDÈNCIA A FONOLLOSA 2010

Torres de Fals, 10 de setembre de 2010

Un any més som a les portes de l’11 de setembre. Una vegada més, hem deixat la comoditat de la llar per celebrar la nostra diada nacional. Per carrers, places, vora el mar, al camp o a les muntanyes, milers de catalans compartint el mateix amor a la terra, a la llengua, la mateixa voluntat de ser, el mateix somni. La nit ens agermana a tots sota el seu mantell esquitxat d’estrelles. Quin simbolisme més colpidor! La nostra llengua, la nostra cultura, la nostra societat, la nostra història, viuen els moments més durs i al mateix temps més esperançadors que mai haguéssim imaginat viure en temps de democràcia. Seria fàcil ara, però no ho faré, de caure en la temptació de repetir les constatacions, les tesis, els arguments que desgranen els diaris, o el contingut dels manifestos amb els quals estem tots d’acord. De repetir de diferent manera comentaris que tots fem o sentim cada dia a la ràdio, la televisió o llegim i compartim a les pàgines d’internet: és clar, cert com la claror d’aquestes torxes que alcem i a ningú li’n queda cap dubte, que hem tocat fons, que ja n’hi ha prou i que necessitem que Catalunya es constitueixi en Estat com més aviat millor si volem sobreviure a tots nivells com a poble, si volem poder formar part amb ple dret de l’Europa del futur. 

 

Això està molt aviat dit, però el camí és llarg, costerut, fosc en aquesta negra nit, i cal que tots portem la torxa ben encesa per no errar la passa i traçar amb certesa el camí cap al cim. La força, el coratge i la fermesa dels que ens han precedit, i que han o haguessin donat també la vida per veure i viure aquest moment històric, ens hi guiarà. 

 

Els vents del canvi i la natural evolució de les coses ara sí que ens fan costat. I si ens fan costat és perquè podem assumir aquest repte, perquè tenim les eines per fer-ho: les persones, les idees, la base social i econòmica, l’empenta, les condicions propícies i favorables. Les qualitats que ens calen també. Compte però amb els nostres defectes seculars: hem de deixar enrere la indiferència, la manca d’exigència, el menfotisme, el victimisme, la submissió o la renúncia a canvi d’unes engrunes, el provincianisme, la facilitat amb què canviem de llengua quan no caldria, la baixa qualitat política que ens separa i ens utilitza perquè les coses no canviïn, la por a la llibertat i la responsabilitat que aquesta comporta, per descobrir el que som capaços de fer, per descobrir el plaer del vent a la cara. Quants homes i dones exemplars ens ha donat la història per si ens perdíem! Si som capaços de despertar-nos i donar el millor de nosaltres, permetrem que entrin en escena persones autènticament capaces de guiar Catalunya en aquesta engrescadora etapa.

Però hem de tenir clar que la decisió és de tots nosaltres, de tot el poble, perquè no seran pas els actuals governants els líders ni de la Catalunya independent, ni del procés d’assolir la independència. El jou continuat de la política espanyola, amb els seus enganys i subterfugis, els ha fet tan mesells que han perdut el nord. L’Estat Català, la Catalunya independent, no és un pastís per repartir entre uns quants. No necessitem partits ni divisions, aquesta és una manera de fer política justificada potser en altres èpoques de la història, però no en ple segle XXI. Catalunya necessita i mereix que els bons gestors del país i de la cosa pública emergeixin i actuïn. I ho faran, perquè som un poble que, com l’au Fènix, reneix sempre de les seves pròpies cendres. Junts, ara sí, crearem aquest futur en què, com deia el poeta Miquel Martí i Pol, “tot està per fer i tot és possible”.

Donem les mans als nostres besavis, als avis, als nostres pares i els pares als fills. És quan puntegem tots a la una, marcant el mateix pas, que la sardana s’exalta. És quan cadascú, dels baixos a l’anxaneta, pis a pis, conduïts pel cap de colla, ocupa el seu lloc i para ferm, que el castell s’alça i no trontolla. És quan el blat rosseja als camps que traiem, abans la falç, ara el tractor, i comencem a segar. En voleu més, de símbols i guies per saber per on hem de caminar? N’hi ha prou d’estar desperts, ben desperts, d’obrir els ulls, pouar en les lliçons, en els símbols de la nostra terra i de la nostra història i ser valents i conseqüents, per fer realitat des de dins el crit d’”INDEPENDÈNCIA!”. 

 

Ho farem, segur que ho farem, perquè tot el poble vibra com mai abans no havia vibrat. I serà. Perquè ho volem tant els que hem nascut aquí com els que hi han fet arrels venint de fora. 

 

VISCA CATALUNYA!

ROSA ROCA.
Llicenciada en Filologia i veïna de Fonollosa.

Les Torres de Fals, 10 de setembre de 2010.

ARA MATEIX.

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.            Miquel Martí i Pol